¿Qué va a pasar?

Aquesta pregunta era la que encapçalava el primer article del primer número de la nova revista dels treballadors de l’Editorial Bruguera: Nuestra Unión. Estava signat per José Antonio Díaz i apareixia unes setmanes després de la primera assemblea general dels treballadors. Tot i la celebració d’aquesta assemblea, la nova situació política encara no estava gens definida i, tant els partits polítics de l’oposició -PSOE o PSUC- com els sindicats -UGT, CNT, CCOO o USO- seguien sent il·legals. La lluita en els espais laborals era solament un element més dins els canvis socials i polítics que s’esperaven, però la seva centralitat en la vida de la immensa majoria de la població els convertia en una peça clau per a l’organització de les classes populars.

El grup que va tirar endavant la revista Nuestra Unión, liderat per Díaz, feia una aposta decidida per l’autonomia obrera i per l’autoorganització dins l’empresa. Tanmateix es mostra conscient de la necessitat de vincular-se amb altres sindicats, tant en l’àmbit sectorial com geogràfic. És per aquesta raó que es van realitzar una sèrie de reunions i sessions informatives perquè els treballadors poguessin decidir amb llibertat a quins sindicats afiliar-se.

El debat es plantejava reduït tan sols a dues opcions: CCOO i CNT. Les Comissions Obreres, que havien nascut els anys seixanta com una fórmula transversal per organitzar els treballadors durant la dictadura, havien esdevingut una estructura supeditada a les línies polítiques del Partit Comunista arreu de l’estat, i a les del PSUC a Catalunya. Aquells treballadors de Bruguera vinculats a les organitzacions comunistes així com alguns dels seus simpatitzants, s’hi van afiliar. Tot i això, les Comissions Obreres van significar una opció minoritària durant força anys.

En el seu article, previ a tots aquests debats, José Antonio Díaz aposta clarament per la CNT. L’organització anarcosindicalista, que havia estat aclaparadorament majoritària abans de la guerra, havia passat per un dur exili ple d’escissions i de controvèrsies i no havia estat capaç de mantenir la seva continuïtat clandestina en els espais de treball. Malgrat l’aparent desfeta, després de la mort de Franco l’anarquisme va tornar a despertar un gran interès. El redescobriment de la revolució social que havia tingut lloc durant els primers mesos de la Guerra Civil i la tradició sindical d’una confederació que es mantenia independent dels partits polítics van atreure fins i tot persones que procedien de corrents diferents; és el cas de Díaz i d’altres sindicalistes de la Bruguera, clarament emmarcats en una autonomia obrera d’arrel marxista, encara que oposats a la línia ortodoxa del PC.

Un important grup de treballadors de l’editorial va participar en la refundació del sindicat d’arts gràfiques de la CNT, que agrupava una sèrie d’empreses d’aquest ram. Paral·lelament, la secció sindical de l’editorial Bruguera ja aplegava gairebé 200 afiliats, esdevenint la més gran del sector. Però aquesta vinculació amb el sindicat anarquista només va durar fins a l’any 1979, quan tota la secció en bloc es va donar de baixa de la CNT. Durant aquests pocs anys, el sindicat va patir una davallada important, motivada per les desavinences internes entre diferents sectors. José Antonio Díaz -en un article publicat a Solidaridad Obrera i signat amb el pseudònim J. Sanz Oller- explicava com els grups més estrictament anarcosindicalistes, entre els quals es trobava el de la Bruguera, no se sentien representats en una organització on convivien corrents incompatibles:

Finalment, el conflicte que va provocar la sortida de la CNT va ser l’enfrontament entre els faistes, partidaris d’una línia més revolucionària i insurreccional, i els que volien eixamplar la base de l’anarquisme a través de l’acció estrictament sindical. Paradoxalment, aquells que defensaven la tradició d’una organització gairebé secreta, més fantasmagòrica que real, com era la FAI, acusaven els altres d’estar-se conxorxant en grups paral·lels, on debatien i decidien al marge de l’estructura confederal. Tot plegat va precipitar expulsions individuals, desfederacions i baixes voluntàries de seccions senceres.

Aquesta experiència va consolidar a Bruguera la via d’un sindicat autònom d’empresa, ja que “si se huye del dirigismo de la FAI no es para caer en el dirigismo del PSUC, el PSOE o cualquier otro partido político”. (Mundo Diario, 3 de maig de 1977)

Continua a Un sindicat guapo.