Qüestions de gènere

Un dels eixos fonamentals en l’anàlisi del món del treball és la divisió de gènere. Durant la primera etapa del Franquisme el paper de la dona en l’economia queda reduït gairebé exclusivament a l’àmbit domèstic. En casos puntuals, sota permís explícit del marit, pare, germà o parent masculí més directe, una dona podia treballar, això sí, realitzant tasques de caràcter femení. Aquest no és ben bé el cas de l’Editorial Bruguera del Desarrollismo, on la figura de la dona és força important. Les dones, sempre que comptin amb un permís masculí, tenen presència tant a l’oficina com a les plantes de fabricació. Tot i això, el seu paper en la cadena de treball és marcadament diferent del dels homes i generalment ocupen llocs de treball menys qualificats. A la fàbrica es dediquen només a la manipulació en els tallers d’enquadernació, on fan treballs manuals que no requereixen coneixements de mecànica ni força física. A les oficines la seva presència es concentra a l’àrea de comptabilitat de departaments com Administració, Revistes i contes infantils o Retolació.

En el dia a dia de la feina de La Bruguera, cal distingir entre qui treballa a l’oficina i qui fa feina d’enquadernació. A les oficines la feina és prou relaxada. Els caps i companys solen tractar les noies amb amabilitat, i elles responen amb coqueteria. Parlem de noies perquè la majoria són força joves. Mentre treballen poden seguir els seus estudis i solen accedir a càrrecs d’una certa responsabilitat (sempre limitada). Les seves actituds juganeres a voltes deriven en picaresca, com quan van plegades a petar la xerrada. Fins i tot, en alguns casos, les noies arriben a organitzar vermuts en hores de feina. Podríem dir que les relacions dels responsables cap a l’equip femení destil·len un cert paternalisme i permissivitat. Per contra, en l’espai de producció de manipulats, s’exerceix un control molt més ferri sobre l’individu i el seu treball, especialment en el cas de les dones més joves.

La majoria de les dones treballadores de la Bruguera, duen uniforme. Les de les oficines vesteixen una faldilla plegada de color gris, acompanyada d’una brusa i un suèter. El motiu, segons unes, és evitar faldilles massa curtes i escots pronunciats; per d’altres, es tracta d’un sistema que les iguala i, així, s’impedeix que s’evidenciïn diferències en l’accés a la roba de moda i de qualitat. Amb el pas dels anys es deixa l’uniforme per passar a vestir bates, blaves i de color beix, que segons les seves valoracions ja no llueixen amb tanta gràcia. En els espais més fabrils l’uniforme és senzillament una bata.

Poques dones arriben a ostentar càrrecs directius i organitzatius, tot i que hi ha comptades excepcions. Les qui accedeixen als càrrecs de responsabilitat no ho fan com a colofó d’una trajectòria laboral en l’empresa, sinó que són contractades per aquest fi. Així, a l’espai directiu, la presència femenina queda majoritàriament representada sota la figura de la secretària. L’espai de la creativitat es reparteix, sobretot, d’acord amb el públic objectiu del producte.

La dona casada i els seus fills és una de les grans preocupacions que durant dècades afecta l’accés femení al treball. La seva legitimitat social com a treballadora és constantment posada en qüestió i es valora molt més com a mestressa de casa i cuidadora que com a productora. Això era així fins al punt que moltes treballadores arribaven a deixar de treballar un cop casades.

La Bruguera no va ser una excepció i, com la majoria d’empreses, incentivava econòmicament les dones en el moment de casar-se perquè abandonessin el seu lloc de treball. Amb el temps l’editorial va passar a aplicar mesures de reducció de jornada per les dones que volien tenir fills, així com baixes per maternitat amb un descans subsidiari de sis setmanes anteriors i posteriors al part. Aquestes polítiques que relacionaven la dona amb les cures familiars, en el si de les empreses, són un dels principals motius pels quals l’equip femení de la Bruguera fou marcadament més jove que el masculí. És significatiu que, entre els serveis que oferia l’empresa, no hi trobem mai una guarderia.

La secció de la revista Nosotros “La mujer que trabaja“ reflecteix aquest enuig envers la imatge arquetípica de la dona: “Existen muchas ideas peregrinas en torno a la mujer, según las cuales, nuestra única meta es la procreación. Se ha hecho un arquetipo de mujer y parece ser que cuesta mucho olvidarlo. […] La no existencia de este problema abriría las puertas a una realización total de la mujer como persona responsable dentro de la sociedad laboral”. Articles d’opinió com aquests posaven en dubte el patró majoritari que en aquells anys infravalorava socialment el treball de la dona. S’evidenciava així la pèrdua d’oportunitats laborals que representava formar part de l’estructura d’una família que, per altra banda, els requeria seguir treballant per elevar el pressupost familiar.

A partir de la seva aprovació l’any 1970, l’empresa va adoptar el decret 2.310/1970 pel qual es regulaven els drets laborals de la dona i s’equiparaven als dels homes pel que fa a condicions de treball, sous, aprenentatge, ingrés, prova, ascens, etc. Es contemplaven també mesures com la prohibició de realitzar el torn nocturn (exclusiu pels homes), el descans d’una hora divisible en dos en períodes de lactància, la no alteració de la seva relació laboral per canvi d’estat civil però amb dret a rescindir el contracte amb la indemnització corresponent o a realitzar una excedència d’un a tres anys en cas de necessitat. També s’ampliava el període de baixa per maternitat amb aquest màxim de tres anys per a la criança dels fills (conegut com el dret d’alumbramiento).

Malgrat aquests avenços en matèria de drets laborals, el cert és que la veu de les dones era menys present en assemblees i altres activitats sindicals i, tant en l’espai del sindicat únic com en la pluralitat de l’època ja democràtica, la seva presència és pràcticament testimonial. De tota manera, quan les dones van agrupar-se i van entrar amb més força en el món de la reivindicació social, les seves parelles van assumir també tasques en la vida familiar que abans eludien. Sortir del seu ambient rutinari i integrar-se en la vida pública, els va permetre conèixer-se millor i potenciar la seva autoestima i solidaritat.

Segons xifres del Libro Blanco de l’empresa, entre 1940 i 1960 el nombre de dones va anar augmentant passant del 12 al 18% de la plantilla. I, ja entre 1982 i el tancament el 1986, més de la meitat de dones que conformaven la plantilla van optar per adherir-se als banderines de enganche, essent baixa de l’empresa una major proporció de dones que d’homes (un 56% respecte del 39% d’homes) al marge del seu lloc de treball o la seva qualificació.