Fa més de cent anys

L’any 1908 un emprenedor anomenat Joan Bruguera Teixidó fundà una petita editorial especialitzada en novel·la per entregues i literatura popular. Li posà per nom El Gato Negro, nom que perdurà fins passada la Guerra Civil.

màquines del Gato Negro

Joan Bruguera es traslladà a un indret fins aleshores de difícil accés i poc urbanitzat: la zona del Coll de la barriada de Vallcarca, on s’acabava de construir un viaducte que en facilitava la comunicació. I no només hi traslladà l’empresa, sinó que s’hi establí amb la família.

El fundador

Ja consolidada l’empresa editorial al barri de Vallcarca, on es començava a notar la seva influència en la composició social i urbana, l’any 1933 Joan Bruguera Teixidó mor a causa d’una malaltia respiratòria i deixa El Gato Negro en mans dels seus dos fills barons, que no només eren aptes per a la direcció de l’empresa, sinó que es complementaven perfectament en tarannà i aptituds. Així, Pantaleó Bruguera es dedicaria a les finances i a la gestió, i Francesc Bruguera aportaria la seva visió comercial i creativa.

Grup de treballadors amb Pantaleó Bruguera

Entrada la Guerra Civil l’editorial fou col·lectivitzada i passà a mans dels obrers, tot i que es va permetre que Pantaleó seguís a la plantilla. El seu germà Francesc s’allistà voluntari a les milícies republicanes i acabà el conflicte amb el rang de comandant. Va ser fet presoner a València però aconseguí alliberar-se i retornar a Barcelona. Acabada la guerra, Francesc i Pantaleó van recuperar la propietat de l’editorial, però decidiren canviar-ne el nom per esborrar el seu passat republicà. Els dos germans opten per anomenar-la, senzillament, amb el cognom de la família, i així comença la història de l’editorial Bruguera SL.

Equip de linotipistes

En una Barcelona, una Catalunya i una Espanya devastades per la guerra, el règim de Franco va establint unes noves normes que afecten el món editorial, a través de les quals pretén controlar el pensament i l’expressió de la població a través de la restricció de llibertats. Les editorials són més que mai controlades per la censura i un sindicat únic regula les relacions internes de les organitzacions. El paper escasseja a tot el país i, sent la matèria primera de la indústria de l’edició, la recuperació de la nova editorial Bruguera requereix grans dosis d’enginy. Tot i això, amb la imaginació de Francesc i l’empenta dels dos germans se’n van sortint de mica en mica.

Mentrestant, Francesc Bruguera, que havia fet amistats al bàndol republicà –gran part del qual es troba en un duríssim exili a França– es dedica a contractar represaliats per tal de facilitar-los el retorn al país amb una feina o simplement donar-los un lloc de treball, que en aquell moment era molt difícil d’aconseguir, i encara més si s’estava assenyalat. En cas de ser necessari, els autors signaven amb pseudònim per no ser reconeguts. Per aquesta raó alguns han arribat a parlar de la Bruguera com d’un “nido de rojos”.

Alguns dels dibuixants

Els anys cinquanta es caracteritzen per un auge creatiu sense precedents a l’editorial. A pesar de les limitacions del règim i de la censura, els guionistes i els dibuixants de la Bruguera destaquen per sobre de la majoria. Amb un humor molt propi i uns personatges que retraten les misèries del moment, com en el cas de Carpanta i Doña Urraca, la Bruguera acaba per consolidar un grup de dibuixants i guionistes que doten l’editorial d’una personalitat molt reconeixible i d’un segell d’identitat. Aquest grup format per Escobar, Peñarroya, Cifré, Rafi i Vázquez, entre molts altres, s’acabarà coneixent com l’Escola Bruguera.

Ha port Pantaleó Bruguera

Malauradament arribem massa tard per poder treballar la memòria oral dels treballadors de la Bruguera dels anys 50 i anteriors, però ens hem trobat tot d’experiències que ens situen, en un començament, al bell mig dels anys seixanta. Els feliços seixanta del creixement econòmic, els primers turistes a les platges catalanes i la música Ye-Ye. I és aquí on ens situem per escoltar les experiències de la Bruguera fins el seu tancament.

Fa més de cent anys

L’any 1908 un emprenedor anomenat Joan Bruguera Teixidó fundà una petita editorial especialitzada en novel·la per entregues i literatura popular. Li posà per nom El Gato Negro, nom que perdurà fins passada la Guerra Civil.

màquines del Gato Negro

Joan Bruguera es traslladà a un indret fins aleshores de difícil accés i poc urbanitzat: la zona del Coll de la barriada de Vallcarca, on s’acabava de construir un viaducte que en facilitava la comunicació. I no només hi traslladà l’empresa, sinó que s’hi establí amb la família.

El fundador

Ja consolidada l’empresa editorial al barri de Vallcarca, on es començava a notar la seva influència en la composició social i urbana, l’any 1933 Joan Bruguera Teixidó mor a causa d’una malaltia respiratòria i deixa El Gato Negro en mans dels seus dos fills barons, que no només eren aptes per a la direcció de l’empresa, sinó que es complementaven perfectament en tarannà i aptituds. Així, Pantaleó Bruguera es dedicaria a les finances i a la gestió, i Francesc Bruguera aportaria la seva visió comercial i creativa.

Grup de treballadors amb Pantaleó Bruguera

Entrada la Guerra Civil l’editorial fou col·lectivitzada i passà a mans dels obrers, tot i que es va permetre que Pantaleó seguís a la plantilla. El seu germà Francesc s’allistà voluntari a les milícies republicanes i acabà el conflicte amb el rang de comandant. Va ser fet presoner a València però aconseguí alliberar-se i retornar a Barcelona. Acabada la guerra, Francesc i Pantaleó van recuperar la propietat de l’editorial, però decidiren canviar-ne el nom per esborrar el seu passat republicà. Els dos germans opten per anomenar-la, senzillament, amb el cognom de la família, i així comença la història de l’editorial Bruguera SL.

Equip de linotipistes

En una Barcelona, una Catalunya i una Espanya devastades per la guerra, el règim de Franco va establint unes noves normes que afecten el món editorial, a través de les quals pretén controlar el pensament i l’expressió de la població a través de la restricció de llibertats. Les editorials són més que mai controlades per la censura i un sindicat únic regula les relacions internes de les organitzacions. El paper escasseja a tot el país i, sent la matèria primera de la indústria de l’edició, la recuperació de la nova editorial Bruguera requereix grans dosis d’enginy. Tot i això, amb la imaginació de Francesc i l’empenta dels dos germans se’n van sortint de mica en mica.

Mentrestant, Francesc Bruguera, que havia fet amistats al bàndol republicà –gran part del qual es troba en un duríssim exili a França– es dedica a contractar represaliats per tal de facilitar-los el retorn al país amb una feina o simplement donar-los un lloc de treball, que en aquell moment era molt difícil d’aconseguir, i encara més si s’estava assenyalat. En cas de ser necessari, els autors signaven amb pseudònim per no ser reconeguts. Per aquesta raó alguns han arribat a parlar de la Bruguera com d’un “nido de rojos”.

Alguns dels dibuixants

Els anys cinquanta es caracteritzen per un auge creatiu sense precedents a l’editorial. A pesar de les limitacions del règim i de la censura, els guionistes i els dibuixants de la Bruguera destaquen per sobre de la majoria. Amb un humor molt propi i uns personatges que retraten les misèries del moment, com en el cas de Carpanta i Doña Urraca, la Bruguera acaba per consolidar un grup de dibuixants i guionistes que doten l’editorial d’una personalitat molt reconeixible i d’un segell d’identitat. Aquest grup format per Escobar, Peñarroya, Cifré, Rafi i Vázquez, entre molts altres, s’acabarà coneixent com l’Escola Bruguera.

Ha port Pantaleó Bruguera

Malauradament arribem massa tard per poder treballar la memòria oral dels treballadors de la Bruguera dels anys 50 i anteriors, però ens hem trobat tot d’experiències que ens situen, en un començament, al bell mig dels anys seixanta. Els feliços seixanta del creixement econòmic, els primers turistes a les platges catalanes i la música Ye-Ye. I és aquí on ens situem per escoltar les experiències de la Bruguera fins el seu tancament.

Una història de la classe obrera

Editorial Bruguera – una història de la classe obrera

és un documental interactiu (un webdoc) que permet apropar-nos a la memòria de les persones que van treballar en aquesta empresa. Es poden veure vídeos, llegir textos i consultar documents sobre diferents aspectes d’aquesta història.

Abans del final de 2017 es publicaran tots els capítols que veieu en aquesta pàgina, de manera que podeu seguir el documental com si fos una sèrie.

Aquest web utilitza ‘cookies’ pròpies i de tercers per oferir-vos una experiència i un servei millors. Al navegar o utilitzar els nostres serveis l’usuari accepta l’ús que fem de les ‘cookies’.

tancar

Editorial Bruguera – una història de la classe obrera

encara no està disponible per a mòbil i altres dispositius. Hi estem treballant. Us convidem a gaudir-ne des d'un ordinador.