El dia a dia

Horaris

Per a la majoria de treballadors de Bruguera la jornada de treball era de 48 hores setmanals. Es treballava vuit hores al dia, de dilluns a dissabte. El torn de nit era de 42 hores setmanals: set hores al dia i durant sis dies a la setmana. Això sí, tenien una pausa al migdia per dinar ja fos a casa o als mateixos menjadors de l’empresa.

Horas Extras

Molts dels treballadors feien moltes hores extra, volguessin o no. Hi ha certa ambigüitat sobre la naturalesa voluntària o encobertament obligatòria d’aquestes hores de més. De fet, per a molts d’ells significava un complement important, i de vegades indispensable, en els seus ingressos. Aquesta normalització de les hores extra era molt evident en els espais de producció fabril i al magatzem, on més d’una vegada fins i tot es doblaven els torns. Aquest fet es donava amb molta menys proporció a les oficines. A més de les hores extra, molts s’enduien feina a casa en acabar la jornada. En alguns casos, per tal d’acabar una tasca i en d’altres, per poder tenir uns ingressos de més. Era molt comú que s’enduguessin cromos de col·leccions per a ensobrar a casa. Aquesta activitat se solia repartir entre la família, els veïns i els amics.

Amb els anys es va començar a parlar obertament sobre la possibilitat d’avançar cap a uns horaris més flexibles. Així quedava reflectit a Nosotros el 1975, atenent a les peticions d’informació i a la curiositat creixent al voltant de la implantació progressiva d’un horari flexible. Ja n’existien alguns precedents d’altres empreses espanyoles, generalment filials d’indústries estrangeres. Amb aquesta flexibilitat es trencava el principi de rigidesa horària i el formalisme de la puntualitat. Entre d’altres avantatges permetria acomodar l’horari segons el ritme de vida dels treballadors.

El horario flexible

Quan finalment es va dur a terme aquesta flexibilització dels horaris, només s’aplicà als àmbits d’oficina, mentre els torns i les hores extra van continuar marcant el ritme dels tallers.

 

Transports

La majoria de treballadors de l’editorial vivia a prop de les instal·lacions o en els barris adjacents, com el Carmel, el Putxet, la Vall d’Hebron o la Teixonera, la qual cosa els permetia d’anar a peu a treballar, encara que fos fent l’esforç de caminar per carrers costeruts com els que rodejaven les primeres dependències de l’editorial. Cal entendre que fins als anys vuitanta, quan s’inauguraren les parades de Vall d’Hebron i de Vallcarca, l’estació de metro més propera era Lesseps. No seria fins al 2010 que s’habilitaria la del Coll – la Teixonera. El mitjà de transport més habitual de les persones que es desplaçaven pel barri era l'”anar a peu” i es complementava amb una xarxa d’autobusos poc freqüents i d’abast qüestionable. Era ben sabut, però, que alguns dels treballadors acceptaven de bon grat que Francesc Bruguera els recollís i els convidés a pujar al cotxe, com havia fet en més d’una ocasió, quan coincidien a mig desplaçament.

L'arribada en cotxes a l'empresa

El que sí que va anar incrementant, com a símptoma de l’augment del nivell de vida dels treballadors, fou la presència d’automòbils, sobretot Seat Sis-cents, i de motocicletes a les immediacions dels centres de treball. Al carrer de Móra la Nova hi havia un solar privat, amb ombra, on es podia aparcar. Per als treballadors que arribaven motoritzats al carrer de Camps i Fabrés això d’aparcar era més complicat: hi mancaven espais.

Els darrers anys, i amb l’obertura de la planta de Parets del Vallès, l’empresa va habilitar un servei d’autocars a disposició dels treballadors. Els recollia al barri de Vallcarca i a altres punts de la ciutat per desplaçar-los plegats entre la capital i el municipi del Vallès. Acabat cada torn els retornava al mateix punt.

Espais

La primera empremta sobre el barri de Vallcarca, el terreny que més tard acolliria bona part de les dependències de l’editorial Bruguera, fou la seu de l’editorial El Gato Negro –fundada el 1908– al carrer de Móra d’Ebre 141, on es traslladà als anys 20. Quan començà a créixer fou necessari habilitar i construir diverses dependències pel mateix barri i rodalies.

Francesc Bruguera recorda com era el barri

L’any 1951 Bruguera habilita dos nous edificis, al número 92-94 del carrer Móra d’Ebre, mentre la redacció i estudi de dibuixants queden ubicats a l’avinguda de la República Argentina, 248.

A final dels anys 50 l’entramat industrial de l’editorial Bruguera es distribueix en dos centres de treball numerats. Al centre de treball núm. 1 hi trobem les oficines i la seu social de l’editorial Bruguera SA –Calle en Proyecto, 2.

Calle en Proyecto, 2

També incorpora l’edifici del carrer de Duran i Borrell, que alberga maquinària d’impressió i el centre de càlcul.

El centre de treball núm. 2 es trobava al barri del Farró, al carrer de Camps i Fabrés, 5. Es tracta d’un edifici de quatre plantes, construït el 1955 i estrenat el 1956, un espai dotat d’oficines on s’ubicava la direcció, i s’hi traslladen la redacció, l’estudi gràfic i altres departaments de l’empresa procedents del pis de l’avinguda de la República Argentina.

Carrer Aldea

El centre de Camps i Fabrés també era la seu d’empreses subordinades com l’agència Creaciones Editoriales, el Círculo Fotográfico y Recreativo (Belgraf) o Libros y Revistas Bruguera SA (Libresa), la distribuïdora del fons editorial de Bruguera creada al 1959 com a empresa amiga, autònoma i independent.

D’altres espais importants per al procés productiu de l’empresa i que formaven part de l’estructura desplegada a distints barris de la ciutat de Barcelona eren tots els locals amb magatzem. N’hi havia un al carrer de Londres, a l’Eixample. El departament de Resta d’Edicions s’ubicava al carrer de Pujol –Sant Gervasi– i el departament de Devolucions al carrer de Verdi. Aquest darrer es va traslladar al barri del Bon Pastor per facilitar les accions de càrrega i descàrrega i per assumir l’augment del volum de feina. Un altre magatzem es trobava a l’avinguda Meridiana i tenia una superfície de 2.000m2 a la qual s’annexionaren altres locals fins arribar als 2.700m2 i incorporar magatzems generals, devolucions i resta d’edicions.

A la ronda del General Mitre s’hi allotjà el departament de Publicitat i Propaganda, nascut a finals dels anys 50. L’empresa també va mantenir una oficina al tercer pis del passeig de Gràcia, 78. De fet era la seu de la filial Creces, especialitzada en la venda de llibres a terminis.

A les darreres dècades de funcionament l’empresa també va establir una nova distribuïdora al carrer del Marquès de Barberà.

Esquema dels espais de l'empresa

Amb el creixement de l’empresa a Barcelona i, segons dades de la direcció, es van adquirir edificis i espais parcel·lats a 16 solars del barri del Coll, on es distribuirien, al llarg del temps, diferents departaments i serveis vinculats a l’empresa. A finals del 1972 Francesc Bruguera admetia que resultava costós i complicat seguir ampliant els espais dins la geografia limitada de la barriada de Vallcarca, que a més a més havia d’esdevenir una “zona jardí” on la indústria no tenia lloc, segons els planejaments de l’ajuntament. Davant d’aquesta perspectiva, la direcció decideix adquirir uns terrenys a Parets del Vallès per construir-hi un complex fabril que acolliria definitivament totes les seccions industrials.

Durant la segona meitat de la dècada dels setanta, la impressió, l’enquadernació i els magatzems es traslladaren a la nova planta, mentre que a les instal·lacions del Coll hi seguiren altres departaments administratius.

A trabajar!

El dia a dia

El dia a dia

Horaris

Per a la majoria de treballadors de Bruguera la jornada de treball era de 48 hores setmanals. Es treballava vuit hores al dia, de dilluns a dissabte. El torn de nit era de 42 hores setmanals: set hores al dia i durant sis dies a la setmana. Això sí, tenien una pausa al migdia per dinar ja fos a casa o als mateixos menjadors de l’empresa.

Horas Extras

Molts dels treballadors feien moltes hores extra, volguessin o no. Hi ha certa ambigüitat sobre la naturalesa voluntària o encobertament obligatòria d’aquestes hores de més. De fet, per a molts d’ells significava un complement important, i de vegades indispensable, en els seus ingressos. Aquesta normalització de les hores extra era molt evident en els espais de producció fabril i al magatzem, on més d’una vegada fins i tot es doblaven els torns. Aquest fet es donava amb molta menys proporció a les oficines. A més de les hores extra, molts s’enduien feina a casa en acabar la jornada. En alguns casos, per tal d’acabar una tasca i en d’altres, per poder tenir uns ingressos de més. Era molt comú que s’enduguessin cromos de col·leccions per a ensobrar a casa. Aquesta activitat se solia repartir entre la família, els veïns i els amics.

Amb els anys es va començar a parlar obertament sobre la possibilitat d’avançar cap a uns horaris més flexibles. Així quedava reflectit a Nosotros el 1975, atenent a les peticions d’informació i a la curiositat creixent al voltant de la implantació progressiva d’un horari flexible. Ja n’existien alguns precedents d’altres empreses espanyoles, generalment filials d’indústries estrangeres. Amb aquesta flexibilitat es trencava el principi de rigidesa horària i el formalisme de la puntualitat. Entre d’altres avantatges permetria acomodar l’horari segons el ritme de vida dels treballadors.

El horario flexible

Quan finalment es va dur a terme aquesta flexibilització dels horaris, només s’aplicà als àmbits d’oficina, mentre els torns i les hores extra van continuar marcant el ritme dels tallers.

 

Transports

La majoria de treballadors de l’editorial vivia a prop de les instal·lacions o en els barris adjacents, com el Carmel, el Putxet, la Vall d’Hebron o la Teixonera, la qual cosa els permetia d’anar a peu a treballar, encara que fos fent l’esforç de caminar per carrers costeruts com els que rodejaven les primeres dependències de l’editorial. Cal entendre que fins als anys vuitanta, quan s’inauguraren les parades de Vall d’Hebron i de Vallcarca, l’estació de metro més propera era Lesseps. No seria fins al 2010 que s’habilitaria la del Coll – la Teixonera. El mitjà de transport més habitual de les persones que es desplaçaven pel barri era l'”anar a peu” i es complementava amb una xarxa d’autobusos poc freqüents i d’abast qüestionable. Era ben sabut, però, que alguns dels treballadors acceptaven de bon grat que Francesc Bruguera els recollís i els convidés a pujar al cotxe, com havia fet en més d’una ocasió, quan coincidien a mig desplaçament.

L'arribada en cotxes a l'empresa

El que sí que va anar incrementant, com a símptoma de l’augment del nivell de vida dels treballadors, fou la presència d’automòbils, sobretot Seat Sis-cents, i de motocicletes a les immediacions dels centres de treball. Al carrer de Móra la Nova hi havia un solar privat, amb ombra, on es podia aparcar. Per als treballadors que arribaven motoritzats al carrer de Camps i Fabrés això d’aparcar era més complicat: hi mancaven espais.

Els darrers anys, i amb l’obertura de la planta de Parets del Vallès, l’empresa va habilitar un servei d’autocars a disposició dels treballadors. Els recollia al barri de Vallcarca i a altres punts de la ciutat per desplaçar-los plegats entre la capital i el municipi del Vallès. Acabat cada torn els retornava al mateix punt.

Espais

La primera empremta sobre el barri de Vallcarca, el terreny que més tard acolliria bona part de les dependències de l’editorial Bruguera, fou la seu de l’editorial El Gato Negro –fundada el 1908– al carrer de Móra d’Ebre 141, on es traslladà als anys 20. Quan començà a créixer fou necessari habilitar i construir diverses dependències pel mateix barri i rodalies.

Francesc Bruguera recorda com era el barri

L’any 1951 Bruguera habilita dos nous edificis, al número 92-94 del carrer Móra d’Ebre, mentre la redacció i estudi de dibuixants queden ubicats a l’avinguda de la República Argentina, 248.

A final dels anys 50 l’entramat industrial de l’editorial Bruguera es distribueix en dos centres de treball numerats. Al centre de treball núm. 1 hi trobem les oficines i la seu social de l’editorial Bruguera SA –Calle en Proyecto, 2.

Calle en Proyecto, 2

També incorpora l’edifici del carrer de Duran i Borrell, que alberga maquinària d’impressió i el centre de càlcul.

El centre de treball núm. 2 es trobava al barri del Farró, al carrer de Camps i Fabrés, 5. Es tracta d’un edifici de quatre plantes, construït el 1955 i estrenat el 1956, un espai dotat d’oficines on s’ubicava la direcció, i s’hi traslladen la redacció, l’estudi gràfic i altres departaments de l’empresa procedents del pis de l’avinguda de la República Argentina.

Carrer Aldea

El centre de Camps i Fabrés també era la seu d’empreses subordinades com l’agència Creaciones Editoriales, el Círculo Fotográfico y Recreativo (Belgraf) o Libros y Revistas Bruguera SA (Libresa), la distribuïdora del fons editorial de Bruguera creada al 1959 com a empresa amiga, autònoma i independent.

D’altres espais importants per al procés productiu de l’empresa i que formaven part de l’estructura desplegada a distints barris de la ciutat de Barcelona eren tots els locals amb magatzem. N’hi havia un al carrer de Londres, a l’Eixample. El departament de Resta d’Edicions s’ubicava al carrer de Pujol –Sant Gervasi– i el departament de Devolucions al carrer de Verdi. Aquest darrer es va traslladar al barri del Bon Pastor per facilitar les accions de càrrega i descàrrega i per assumir l’augment del volum de feina. Un altre magatzem es trobava a l’avinguda Meridiana i tenia una superfície de 2.000m2 a la qual s’annexionaren altres locals fins arribar als 2.700m2 i incorporar magatzems generals, devolucions i resta d’edicions.

A la ronda del General Mitre s’hi allotjà el departament de Publicitat i Propaganda, nascut a finals dels anys 50. L’empresa també va mantenir una oficina al tercer pis del passeig de Gràcia, 78. De fet era la seu de la filial Creces, especialitzada en la venda de llibres a terminis.

A les darreres dècades de funcionament l’empresa també va establir una nova distribuïdora al carrer del Marquès de Barberà.

Esquema dels espais de l'empresa

Amb el creixement de l’empresa a Barcelona i, segons dades de la direcció, es van adquirir edificis i espais parcel·lats a 16 solars del barri del Coll, on es distribuirien, al llarg del temps, diferents departaments i serveis vinculats a l’empresa. A finals del 1972 Francesc Bruguera admetia que resultava costós i complicat seguir ampliant els espais dins la geografia limitada de la barriada de Vallcarca, que a més a més havia d’esdevenir una “zona jardí” on la indústria no tenia lloc, segons els planejaments de l’ajuntament. Davant d’aquesta perspectiva, la direcció decideix adquirir uns terrenys a Parets del Vallès per construir-hi un complex fabril que acolliria definitivament totes les seccions industrials.

Durant la segona meitat de la dècada dels setanta, la impressió, l’enquadernació i els magatzems es traslladaren a la nova planta, mentre que a les instal·lacions del Coll hi seguiren altres departaments administratius.

A trabajar!

El dia a dia

Una història de la classe obrera

Editorial Bruguera – una història de la classe obrera

és un documental interactiu (un webdoc) que permet apropar-nos a la memòria de les persones que van treballar en aquesta empresa. Es poden veure vídeos, llegir textos i consultar documents sobre diferents aspectes d’aquesta història.

Abans del final de 2017 es publicaran tots els capítols que veieu en aquesta pàgina, de manera que podeu seguir el documental com si fos una sèrie. També podeu accedir a tots els continguts a través del mapa del webdoc.

Aquest web utilitza ‘cookies’ pròpies i de tercers per oferir-vos una experiència i un servei millors. Al navegar o utilitzar els nostres serveis l’usuari accepta l’ús que fem de les ‘cookies’.

tancar

Editorial Bruguera – una història de la classe obrera

encara no està disponible per a mòbil i altres dispositius. Hi estem treballant. Us convidem a gaudir-ne des d'un ordinador.