Cómo cuesta salir de Bruguera

Corrien els anys 80 quan la majoria de treballadors de l’editorial, sobretot vinculats als departaments amb seu a Barcelona, van haver d’anar abandonant, de mica en mica, l’empresa. La majoria van veure reduït el seu poder adquisitiu amb sous més baixos i condicions molt distintes, òbviament amb menys serveis socials que els que proveïa Bruguera.

A mitjans dels 80 hi havia un atur creixent al conjunt de l’estat espanyol. De fet, el juliol de 1986 -quan es va signar el cessament efectiu de l’activitat de l’empresa com a conseqüència de la suspensió de pagaments de l’Editorial Bruguera S.A., en seu notarial a Barcelona-, l’atur estava situat en el 20,4% i afectava en un 18,7% als homes i un 24% a les dones. En termes relatius l’atur registrat havia pujat un 6,24% respecte a l’any anterior.

No ha terminado el cambio

Entre els treballadors hi havia diferents situacions familiars, alguns ja estaven casats i amb fills, o bé els tenien per primer cop, o afrontaven el pagament d’una hipoteca o el trasllat a altres poblacions per feina, entre altres. A banda d’aquelles treballadores que van marxar de Bruguera per causes personals com la maternitat o per casar-se, el cas és que altres ho van haver de fer forçades per les circumstàncies i els problemes financers que travessava l’empresa.

Recordem que des de la primera suspensió de pagaments de juny de 1982, que va requerir mediació judicial per renegociar les condicions de pagament a proveïdors i creditors i també els salaris, van succeir-se les negociacions a diverses bandes i els treballadors van contestar al pla de viabilitat i reducció de plantilla que l’empresa presentava exigint que no hi hagués cap baixa que no fos voluntària. L’empresa oferia prejubilacions i sobretot a partir de la primavera de 1983 tractava d’incentivar les baixes voluntàries amb els banderines d’enganche i les baixes incentivades de forma regulada i atenent a cada cas concret. El juny de 1985 la legislació espanyola ja admetia altres fórmules com la capitalització i cobrament íntegre de l’atur, de forma que això va permetre desenvolupar altres negocis o societats anònimes laborals als qui s’hi acollien.

Bruguera en lucha

Pensem que molts dels treballadors sí que van aprofitar la sortida de Bruguera per jubilar-se però una gran majoria encara estaven en edat de treballar i en aquest sentit van haver de reciclar-se en altres empreses i entorns laborals amb noves feines, que en el millor dels casos eren del mateix sector editorial. Ja fos amb la liquidació en mà per jubilar-se o prejubilar-se, o bé anar a l’atur i optar a noves feines o altres feines relacionades amb el mateix sector on havien treballat, en el període 1982-1986 els treballadors van haver d’assumir la nova realitat que suposava el tancament progressiu de l’empresa.

«No tornarem a treballar mai per a una empresa capitalista»

Amb aquestes circumstàncies després de l’experiència de Bruguera hi havia treballadors que conscientment no volien treballar per cap empresa capitalista. Aquesta era la promesa que versaven el nucli dur de treballadors que van encapçalar la lluita obrera més intensa dels darrers anys a Bruguera i que recordem que l’agost del 1986 van ocupar la fàbrica de Parets del Vallès amb el suport de les seves famílies i la solidaritat de la gent dels pobles propers on difonien les seves demandes altaveu en mà. La lluita va ser duríssima, però tres anys després el Tribunal Suprem els va donar finalment la raó: 45 dies per any treballat sense sostre d’anys. Aquesta era la indemnització que rebrien del Fons de Garantia Salarial (FOGASA).
En el temps transcorregut fins que el Suprem no es va pronunciar els treballadors van estar cobrant el salari de tramitació. A aquelles alçades eren 80 persones en la lluita i cada mes els donaven els diners en brut dels quals apartaven la part corresponent a impostos i van anar creant un fons fins a arribar a 100 milions de pessetes, també gràcies a la solidaritat d’altres persones amb la causa.
Per generar llocs de treball necessitaven una eina econòmica que no fos el model bancari tradicional i van optar per la cooperativa. Eren un grup de 15 persones i com relata Paco Hernández venien de la branca llibertària de la CNT i ja tenien els referents històrics pel que fa a cooperativisme. “Volíem autogestionar-nos i crear llocs de treball alternatius. Però per fer-ho es necessitava formació, organització i pasta”. Així és com, després de diversos tràmits burocràtics, i els cinc anys de prescripció necessaris, l’any 1995 va néixer la cooperativa de serveis financers Coop57, que amb 23 anys en funcionament s’ha convertit en un referent de l’economia ètica i solidària. Avui en dia, Coop57 aglutina 760 entitats, té més de 3.600 socis col·laboradors que han aportat 34 milions per donar suport a projectes d’economia social i ha concedit préstecs per valor de 14 milions d’euros.

Del moviment obrer al moviment cooperativista

La economía social y solidaria y las finanzas éticas: entre el valor social y el valor de mercado
Tal com recull la tesina de Raquel Alquézar, La economía social y solidaria y las finanzas éticas, fonamentada en l’experiència i la gènesi de Coop57, a partir de la fallida de l’Editorial Bruguera l’any 1986, “el procés judicial que va iniciar aquest grup de treballadores que pertanyien al sindicat autònom de Bruguera O.I.T.E.B.S.A juntament amb l’assessorament del Col·lectiu Ronda va resultar exitós i va permetre indemnitzar els treballadors, que alhora van crear el fons col·lectiu amb aquests diners”.

Agraïment del consulat de Nicaragua

Dels 100 milions, 30 van servir per donar suport a altres col·lectius polítics en lluita com el Sindicato Obrero Andaluz (SOC), uns altres 30 pel nicaragüenc Frente Sandinista de Liberación Nacional i la resta per crear un instrument financer i establir així la seva pròpia font d’abastiment de crèdit. Una font que, bàsicament, permetés iniciar nous projectes laborals als treballadors que s’havien quedat a l’atur i afavorir iniciatives d’autoocupació autogestionària. Els treballadors, militants del moviment autònom obrer van fer un gir ideològic cap al cooperativisme autogestionari i van veure en l’autoocupació una solució a la seva condició d’aturats.
En aquest moment es va establir la base jurídica de Coop57 com a cooperativa de serveis financers que depenia de la llei de cooperatives catalana i no del Banc Central Espanyol, per desmarcar-se així de la regulació d’una institució estatal. Aquest fet i l’autogestió del circuit va permetre crear un instrument financer sota el control de les cooperatives sòcies que va gaudir de gran autonomia per gestionar el crèdit. A més va permetre desenvolupar un sistema de garanties molt particular que ha donat entitat a la cooperativa al llarg dels anys.

Constitució de Coop 57

Segons Alquézar, després de parlar amb treballadors com el mateix Paco Hernández, Valentín Valencia o Isabel Moga, dona del sindicalista José Antonio Díaz i sòcia actual de Coop57, “les experiències dels primers actors socials involucrats eren narrades amb records de vivències molt intenses: al cap i a la fi eren ells els que havien ideat aquesta eina financera per a facilitar-se a ells mateixos l’accés a crèdit, lluny dels motius que segueixen les entitats per iniciar la seva activitat per les seves implicacions ideològiques”.

Com deia el mateix Valentín Valencia, “el cooperativisme era una proposta en aquell moment innovadora, perquè aleshores en l’àmbit de l’esquerra tradicional es veia com una cosa estranya, minoritària, lligada més al pensament anarquista i que xocava amb el pensament marxista: es veia com una contradicció que l’obrer pogués emancipar-se amb una posició d’empresari”.

Història de Coop 57

En el cas dels extreballadors de Bruguera, 15 dels 64 treballadors -la majoria no qualificats- que van demandar a l’editorial van crear cooperatives de treball associat com l’impremta El Foli Verd, la llibreria anomenada Grup Full 77, una marisqueria a Sabadell o la gestoria Empenta. Entretant, van realitzar cursos de graduat escolar, de formació professional i anaven buscant nous projectes amb l’assessorament de l’Àrea d’Economia Social del Col·lectiu Ronda, veient les potencialitats d’aquest model empresarial en el moment de crisi econòmica que es vivia aleshores.

No tenir jefe...

La sortida

Cómo cuesta salir de Bruguera

Corrien els anys 80 quan la majoria de treballadors de l’editorial, sobretot vinculats als departaments amb seu a Barcelona, van haver d’anar abandonant, de mica en mica, l’empresa. La majoria van veure reduït el seu poder adquisitiu amb sous més baixos i condicions molt distintes, òbviament amb menys serveis socials que els que proveïa Bruguera.

A mitjans dels 80 hi havia un atur creixent al conjunt de l’estat espanyol. De fet, el juliol de 1986 -quan es va signar el cessament efectiu de l’activitat de l’empresa com a conseqüència de la suspensió de pagaments de l’Editorial Bruguera S.A., en seu notarial a Barcelona-, l’atur estava situat en el 20,4% i afectava en un 18,7% als homes i un 24% a les dones. En termes relatius l’atur registrat havia pujat un 6,24% respecte a l’any anterior.

No ha terminado el cambio

Entre els treballadors hi havia diferents situacions familiars, alguns ja estaven casats i amb fills, o bé els tenien per primer cop, o afrontaven el pagament d’una hipoteca o el trasllat a altres poblacions per feina, entre altres. A banda d’aquelles treballadores que van marxar de Bruguera per causes personals com la maternitat o per casar-se, el cas és que altres ho van haver de fer forçades per les circumstàncies i els problemes financers que travessava l’empresa.

Recordem que des de la primera suspensió de pagaments de juny de 1982, que va requerir mediació judicial per renegociar les condicions de pagament a proveïdors i creditors i també els salaris, van succeir-se les negociacions a diverses bandes i els treballadors van contestar al pla de viabilitat i reducció de plantilla que l’empresa presentava exigint que no hi hagués cap baixa que no fos voluntària. L’empresa oferia prejubilacions i sobretot a partir de la primavera de 1983 tractava d’incentivar les baixes voluntàries amb els banderines d’enganche i les baixes incentivades de forma regulada i atenent a cada cas concret. El juny de 1985 la legislació espanyola ja admetia altres fórmules com la capitalització i cobrament íntegre de l’atur, de forma que això va permetre desenvolupar altres negocis o societats anònimes laborals als qui s’hi acollien.

Bruguera en lucha

Pensem que molts dels treballadors sí que van aprofitar la sortida de Bruguera per jubilar-se però una gran majoria encara estaven en edat de treballar i en aquest sentit van haver de reciclar-se en altres empreses i entorns laborals amb noves feines, que en el millor dels casos eren del mateix sector editorial. Ja fos amb la liquidació en mà per jubilar-se o prejubilar-se, o bé anar a l’atur i optar a noves feines o altres feines relacionades amb el mateix sector on havien treballat, en el període 1982-1986 els treballadors van haver d’assumir la nova realitat que suposava el tancament progressiu de l’empresa.

«No tornarem a treballar mai per a una empresa capitalista»

Amb aquestes circumstàncies després de l’experiència de Bruguera hi havia treballadors que conscientment no volien treballar per cap empresa capitalista. Aquesta era la promesa que versaven el nucli dur de treballadors que van encapçalar la lluita obrera més intensa dels darrers anys a Bruguera i que recordem que l’agost del 1986 van ocupar la fàbrica de Parets del Vallès amb el suport de les seves famílies i la solidaritat de la gent dels pobles propers on difonien les seves demandes altaveu en mà. La lluita va ser duríssima, però tres anys després el Tribunal Suprem els va donar finalment la raó: 45 dies per any treballat sense sostre d’anys. Aquesta era la indemnització que rebrien del Fons de Garantia Salarial (FOGASA).
En el temps transcorregut fins que el Suprem no es va pronunciar els treballadors van estar cobrant el salari de tramitació. A aquelles alçades eren 80 persones en la lluita i cada mes els donaven els diners en brut dels quals apartaven la part corresponent a impostos i van anar creant un fons fins a arribar a 100 milions de pessetes, també gràcies a la solidaritat d’altres persones amb la causa.
Per generar llocs de treball necessitaven una eina econòmica que no fos el model bancari tradicional i van optar per la cooperativa. Eren un grup de 15 persones i com relata Paco Hernández venien de la branca llibertària de la CNT i ja tenien els referents històrics pel que fa a cooperativisme. “Volíem autogestionar-nos i crear llocs de treball alternatius. Però per fer-ho es necessitava formació, organització i pasta”. Així és com, després de diversos tràmits burocràtics, i els cinc anys de prescripció necessaris, l’any 1995 va néixer la cooperativa de serveis financers Coop57, que amb 23 anys en funcionament s’ha convertit en un referent de l’economia ètica i solidària. Avui en dia, Coop57 aglutina 760 entitats, té més de 3.600 socis col·laboradors que han aportat 34 milions per donar suport a projectes d’economia social i ha concedit préstecs per valor de 14 milions d’euros.

Del moviment obrer al moviment cooperativista

La economía social y solidaria y las finanzas éticas: entre el valor social y el valor de mercado
Tal com recull la tesina de Raquel Alquézar, La economía social y solidaria y las finanzas éticas, fonamentada en l’experiència i la gènesi de Coop57, a partir de la fallida de l’Editorial Bruguera l’any 1986, “el procés judicial que va iniciar aquest grup de treballadores que pertanyien al sindicat autònom de Bruguera O.I.T.E.B.S.A juntament amb l’assessorament del Col·lectiu Ronda va resultar exitós i va permetre indemnitzar els treballadors, que alhora van crear el fons col·lectiu amb aquests diners”.

Agraïment del consulat de Nicaragua

Dels 100 milions, 30 van servir per donar suport a altres col·lectius polítics en lluita com el Sindicato Obrero Andaluz (SOC), uns altres 30 pel nicaragüenc Frente Sandinista de Liberación Nacional i la resta per crear un instrument financer i establir així la seva pròpia font d’abastiment de crèdit. Una font que, bàsicament, permetés iniciar nous projectes laborals als treballadors que s’havien quedat a l’atur i afavorir iniciatives d’autoocupació autogestionària. Els treballadors, militants del moviment autònom obrer van fer un gir ideològic cap al cooperativisme autogestionari i van veure en l’autoocupació una solució a la seva condició d’aturats.
En aquest moment es va establir la base jurídica de Coop57 com a cooperativa de serveis financers que depenia de la llei de cooperatives catalana i no del Banc Central Espanyol, per desmarcar-se així de la regulació d’una institució estatal. Aquest fet i l’autogestió del circuit va permetre crear un instrument financer sota el control de les cooperatives sòcies que va gaudir de gran autonomia per gestionar el crèdit. A més va permetre desenvolupar un sistema de garanties molt particular que ha donat entitat a la cooperativa al llarg dels anys.

Constitució de Coop 57

Segons Alquézar, després de parlar amb treballadors com el mateix Paco Hernández, Valentín Valencia o Isabel Moga, dona del sindicalista José Antonio Díaz i sòcia actual de Coop57, “les experiències dels primers actors socials involucrats eren narrades amb records de vivències molt intenses: al cap i a la fi eren ells els que havien ideat aquesta eina financera per a facilitar-se a ells mateixos l’accés a crèdit, lluny dels motius que segueixen les entitats per iniciar la seva activitat per les seves implicacions ideològiques”.

Com deia el mateix Valentín Valencia, “el cooperativisme era una proposta en aquell moment innovadora, perquè aleshores en l’àmbit de l’esquerra tradicional es veia com una cosa estranya, minoritària, lligada més al pensament anarquista i que xocava amb el pensament marxista: es veia com una contradicció que l’obrer pogués emancipar-se amb una posició d’empresari”.

Història de Coop 57

En el cas dels extreballadors de Bruguera, 15 dels 64 treballadors -la majoria no qualificats- que van demandar a l’editorial van crear cooperatives de treball associat com l’impremta El Foli Verd, la llibreria anomenada Grup Full 77, una marisqueria a Sabadell o la gestoria Empenta. Entretant, van realitzar cursos de graduat escolar, de formació professional i anaven buscant nous projectes amb l’assessorament de l’Àrea d’Economia Social del Col·lectiu Ronda, veient les potencialitats d’aquest model empresarial en el moment de crisi econòmica que es vivia aleshores.

Una història de la classe obrera

Editorial Bruguera – una història de la classe obrera

és un documental interactiu (un webdoc) que permet apropar-nos a la memòria de les persones que van treballar en aquesta empresa. Es poden veure vídeos, llegir textos i consultar documents sobre diferents aspectes d’aquesta història.

Abans del final de 2017 es publicaran tots els capítols que veieu en aquesta pàgina, de manera que podeu seguir el documental com si fos una sèrie. També podeu accedir a tots els continguts a través del mapa del webdoc.

Aquest web utilitza ‘cookies’ pròpies i de tercers per oferir-vos una experiència i un servei millors. Al navegar o utilitzar els nostres serveis l’usuari accepta l’ús que fem de les ‘cookies’.

tancar

Editorial Bruguera – una història de la classe obrera

encara no està disponible per a mòbil i altres dispositius. Hi estem treballant. Us convidem a gaudir-ne des d'un ordinador.