Absoluta cordialidad, seriedad y libertad

El gener de 1970, diferents diaris es feien ressò de l’aprovació del tercer conveni col·lectiu de l’empresa Editorial Bruguera S.A. En destacaven les condicions salarials i les prestacions socials que rebien els treballadors i, fins i tot, l’utilitzaven com a exemple per explicar què era un conveni col·lectiu i quins beneficis aportava. La revista Nosotros en reproduïa alguns retalls acompanyats d’un breu text on el Jurado de Empresa declarava sentir-se’n orgullós.

Nuestro convenio en la prensa española

Els convenis col·lectius d’empresa van ser introduïts a la legislació espanyola l’any 1958. S’emmarcaven en un seguit de transformacions econòmiques i socials que donarien impuls al Desarrollismo, que caracteritzà la segona meitat de la dictadura franquista. A escala jurídica, aquests convenis representaven una certa homologació internacional amb les condicions de treball recomanades per l’OIT, l’organització de les Nacions Unides, que encara avui s’ocupa dels afers laborals. Però la realitat d’aquella Espanya s’allunyava molt de la llibertat sindical: els treballadors no tenien dret a organitzar-se independentment i les vagues estaven prohibides.

Las negociaciones se celebraron en un clima de absoluta cordialidad, seriedad y libertad

L’únic mitjà que el règim franquista contemplava per regular els conflictes laborals era una estructura jeràrquica i estatal coneguda com a Sindicato Vertical, tot i que el nom oficial era Organización Sindical Española (OSE). A partir dels anys seixanta aquesta era pràcticament l’única institució del Movimiento Nacional que seguia inspirant-se en els principis falangistes i esdevenia un refugi pels antics cabdills nacionalsindicalistes, ara arraconats pels nous temps on els tecnòcrates de l’Opus Dei guanyaven posicions en els governs dictatorials.

El Sindicato Vertical reunia tant a treballadors com a empresaris i pretenia eradicar les diferències de classe anomenant-los, a tots plegats, “productores”. L’afiliació era obligatòria per a tots els treballadors i, tot i imitar una estructura confederal inspirada en les centrals sindicals anteriors a la Guerra Civil, en resultava gairebé una paròdia: els alts càrrecs eren designats jeràrquicament pel règim i es caracteritzaven per ser els elements més recalcitrants del vell falangisme.

Elecciones a enlaces sindicales

A l’Editorial Bruguera, com a totes les empreses amb més de 50 treballadors, hi havia una sèrie d’organismes que formaven part del Sindicato Vertical. Cada tres anys se celebrava l’elecció dels seus membres, un únic canal pel qual els treballadors escollien els seus representants anomenats Jurados i Delegados de Empresa. Els representants es dividien en funció del seu grau d’especialitat: tècnics, administratius, especialistes i no qualificats. Aquests comicis sempre eren notícia a la revista Nosotros, on seguidament s’aprofitava per presentar els nous Jurados, que sovint tenien un espai reservat a la publicació. Pel que s’hi pot observar, molts dels electes ja ostentaven càrrecs de responsabilitat dins l’empresa; els afers sindicals no despertaven gaire interès entre el gruix dels treballadors.

Esto de las comisiones siempre me huele a chamusquina. Lo mejor seria que nos dieran comisiones a nosotros, porque a algo tocaríamos aunque fuera poco

L’existència del Sindicato Vertical plantejava molts debats dins l’oposició antifranquista. Per una banda, suposava una via manipulada i tramposa per seguir exercint el sindicalisme. Alguns antics membres de la CNT, aquells que no havien emprès el camí de l’exili i potser els menys polititzats des d’un punt de vista llibertari, es van incorporar dins l’estructura nacionalsindicalista. Ja des de la guerra, la propaganda feixista s’adreçava explícitament a aquest sector dels seus adversaris. Per altra banda, els sindicats reorganitzats a l’exili rebutjaven qualsevol participació en les estructures del Movimiento.

Qué se opina sobre el jurado de empresa

Paral·lelament, una nova generació de treballadors que no havia viscut la guerra es plantejava la necessitat d’organitzar-se en els seus llocs de treball. Alguns coneixien les velles tradicions anarquistes, socialistes o comunistes; d’altres estaven influïts pel catolicisme més obrerista i de base i, fins i tot, n’hi havia que simplement seguien una difusa consciència social i de classe. A partir d’aquestes experiències es va iniciar una nova forma de fer sindicalisme. Tot i la certesa que s’havien de reivindicar moltes llibertats polítiques, es va optar per centrar l’activitat en el món laboral tot participant, quan es considerava necessari, en l’estructura del Sindicato Vertical. A partir de 1970 podem identificar nous membres entre els Jurados de Empresa, molts dels quals començaren a incorporar un llenguatge més reivindicatiu. Alguns d’ells seguirien practicant el sindicalisme un cop desmantellades les estructures de l’Organización Sindical Española.

Continua a Dinosaurios y palitos.

No servia per res

El Sindicat Vertical

Absoluta cordialidad, seriedad y libertad

El gener de 1970, diferents diaris es feien ressò de l’aprovació del tercer conveni col·lectiu de l’empresa Editorial Bruguera S.A. En destacaven les condicions salarials i les prestacions socials que rebien els treballadors i, fins i tot, l’utilitzaven com a exemple per explicar què era un conveni col·lectiu i quins beneficis aportava. La revista Nosotros en reproduïa alguns retalls acompanyats d’un breu text on el Jurado de Empresa declarava sentir-se’n orgullós.

Nuestro convenio en la prensa española

Els convenis col·lectius d’empresa van ser introduïts a la legislació espanyola l’any 1958. S’emmarcaven en un seguit de transformacions econòmiques i socials que donarien impuls al Desarrollismo, que caracteritzà la segona meitat de la dictadura franquista. A escala jurídica, aquests convenis representaven una certa homologació internacional amb les condicions de treball recomanades per l’OIT, l’organització de les Nacions Unides, que encara avui s’ocupa dels afers laborals. Però la realitat d’aquella Espanya s’allunyava molt de la llibertat sindical: els treballadors no tenien dret a organitzar-se independentment i les vagues estaven prohibides.

Las negociaciones se celebraron en un clima de absoluta cordialidad, seriedad y libertad

L’únic mitjà que el règim franquista contemplava per regular els conflictes laborals era una estructura jeràrquica i estatal coneguda com a Sindicato Vertical, tot i que el nom oficial era Organización Sindical Española (OSE). A partir dels anys seixanta aquesta era pràcticament l’única institució del Movimiento Nacional que seguia inspirant-se en els principis falangistes i esdevenia un refugi pels antics cabdills nacionalsindicalistes, ara arraconats pels nous temps on els tecnòcrates de l’Opus Dei guanyaven posicions en els governs dictatorials.

El Sindicato Vertical reunia tant a treballadors com a empresaris i pretenia eradicar les diferències de classe anomenant-los, a tots plegats, “productores”. L’afiliació era obligatòria per a tots els treballadors i, tot i imitar una estructura confederal inspirada en les centrals sindicals anteriors a la Guerra Civil, en resultava gairebé una paròdia: els alts càrrecs eren designats jeràrquicament pel règim i es caracteritzaven per ser els elements més recalcitrants del vell falangisme.

Elecciones a enlaces sindicales

A l’Editorial Bruguera, com a totes les empreses amb més de 50 treballadors, hi havia una sèrie d’organismes que formaven part del Sindicato Vertical. Cada tres anys se celebrava l’elecció dels seus membres, un únic canal pel qual els treballadors escollien els seus representants anomenats Jurados i Delegados de Empresa. Els representants es dividien en funció del seu grau d’especialitat: tècnics, administratius, especialistes i no qualificats. Aquests comicis sempre eren notícia a la revista Nosotros, on seguidament s’aprofitava per presentar els nous Jurados, que sovint tenien un espai reservat a la publicació. Pel que s’hi pot observar, molts dels electes ja ostentaven càrrecs de responsabilitat dins l’empresa; els afers sindicals no despertaven gaire interès entre el gruix dels treballadors.

Esto de las comisiones siempre me huele a chamusquina. Lo mejor seria que nos dieran comisiones a nosotros, porque a algo tocaríamos aunque fuera poco

L’existència del Sindicato Vertical plantejava molts debats dins l’oposició antifranquista. Per una banda, suposava una via manipulada i tramposa per seguir exercint el sindicalisme. Alguns antics membres de la CNT, aquells que no havien emprès el camí de l’exili i potser els menys polititzats des d’un punt de vista llibertari, es van incorporar dins l’estructura nacionalsindicalista. Ja des de la guerra, la propaganda feixista s’adreçava explícitament a aquest sector dels seus adversaris. Per altra banda, els sindicats reorganitzats a l’exili rebutjaven qualsevol participació en les estructures del Movimiento.

Qué se opina sobre el jurado de empresa

Paral·lelament, una nova generació de treballadors que no havia viscut la guerra es plantejava la necessitat d’organitzar-se en els seus llocs de treball. Alguns coneixien les velles tradicions anarquistes, socialistes o comunistes; d’altres estaven influïts pel catolicisme més obrerista i de base i, fins i tot, n’hi havia que simplement seguien una difusa consciència social i de classe. A partir d’aquestes experiències es va iniciar una nova forma de fer sindicalisme. Tot i la certesa que s’havien de reivindicar moltes llibertats polítiques, es va optar per centrar l’activitat en el món laboral tot participant, quan es considerava necessari, en l’estructura del Sindicato Vertical. A partir de 1970 podem identificar nous membres entre els Jurados de Empresa, molts dels quals començaren a incorporar un llenguatge més reivindicatiu. Alguns d’ells seguirien practicant el sindicalisme un cop desmantellades les estructures de l’Organización Sindical Española.

Continua a Dinosaurios y palitos.

No servia per res

El Sindicat Vertical

Una història de la classe obrera

Editorial Bruguera – una història de la classe obrera

és un documental interactiu (un webdoc) que permet apropar-nos a la memòria de les persones que van treballar en aquesta empresa. Es poden veure vídeos, llegir textos i consultar documents sobre diferents aspectes d’aquesta història.

Abans del final de 2017 es publicaran tots els capítols que veieu en aquesta pàgina, de manera que podeu seguir el documental com si fos una sèrie. També podeu accedir a tots els continguts a través del mapa del webdoc.

Aquest web utilitza ‘cookies’ pròpies i de tercers per oferir-vos una experiència i un servei millors. Al navegar o utilitzar els nostres serveis l’usuari accepta l’ús que fem de les ‘cookies’.

tancar

Editorial Bruguera – una història de la classe obrera

encara no està disponible per a mòbil i altres dispositius. Hi estem treballant. Us convidem a gaudir-ne des d'un ordinador.