Absoluta cordialidad, seriedad y libertad
El gener de 1970, diferents diaris es feien ressò de l’aprovació del tercer conveni col·lectiu de l’empresa Editorial Bruguera S.A. En destacaven les condicions salarials i les prestacions socials que rebien els treballadors i, fins i tot, l’utilitzaven com a exemple per explicar què era un conveni col·lectiu i quins beneficis aportava. La revista Nosotros en reproduïa alguns retalls acompanyats d’un breu text on el Jurado de Empresa declarava sentir-se’n orgullós.
Els convenis col·lectius d’empresa van ser introduïts a la legislació espanyola l’any 1958. S’emmarcaven en un seguit de transformacions econòmiques i socials que donarien impuls al Desarrollismo, que caracteritzà la segona meitat de la dictadura franquista. A escala jurídica, aquests convenis representaven una certa homologació internacional amb les condicions de treball recomanades per l’OIT, l’organització de les Nacions Unides, que encara avui s’ocupa dels afers laborals. Però la realitat d’aquella Espanya s’allunyava molt de la llibertat sindical: els treballadors no tenien dret a organitzar-se independentment i les vagues estaven prohibides.
L’únic mitjà que el règim franquista contemplava per regular els conflictes laborals era una estructura jeràrquica i estatal coneguda com a Sindicato Vertical, tot i que el nom oficial era Organización Sindical Española (OSE). A partir dels anys seixanta aquesta era pràcticament l’única institució del Movimiento Nacional que seguia inspirant-se en els principis falangistes i esdevenia un refugi pels antics cabdills nacionalsindicalistes, ara arraconats pels nous temps on els tecnòcrates de l’Opus Dei guanyaven posicions en els governs dictatorials.
El Sindicato Vertical reunia tant a treballadors com a empresaris i pretenia eradicar les diferències de classe anomenant-los, a tots plegats, “productores”. L’afiliació era obligatòria per a tots els treballadors i, tot i imitar una estructura confederal inspirada en les centrals sindicals anteriors a la Guerra Civil, en resultava gairebé una paròdia: els alts càrrecs eren designats jeràrquicament pel règim i es caracteritzaven per ser els elements més recalcitrants del vell falangisme.
A l’Editorial Bruguera, com a totes les empreses amb més de 50 treballadors, hi havia una sèrie d’organismes que formaven part del Sindicato Vertical. Cada tres anys se celebrava l’elecció dels seus membres, un únic canal pel qual els treballadors escollien els seus representants anomenats Jurados i Delegados de Empresa. Els representants es dividien en funció del seu grau d’especialitat: tècnics, administratius, especialistes i no qualificats. Aquests comicis sempre eren notícia a la revista Nosotros, on seguidament s’aprofitava per presentar els nous Jurados, que sovint tenien un espai reservat a la publicació. Pel que s’hi pot observar, molts dels electes ja ostentaven càrrecs de responsabilitat dins l’empresa; els afers sindicals no despertaven gaire interès entre el gruix dels treballadors.
L’existència del Sindicato Vertical plantejava molts debats dins l’oposició antifranquista. Per una banda, suposava una via manipulada i tramposa per seguir exercint el sindicalisme. Alguns antics membres de la CNT, aquells que no havien emprès el camí de l’exili i potser els menys polititzats des d’un punt de vista llibertari, es van incorporar dins l’estructura nacionalsindicalista. Ja des de la guerra, la propaganda feixista s’adreçava explícitament a aquest sector dels seus adversaris. Per altra banda, els sindicats reorganitzats a l’exili rebutjaven qualsevol participació en les estructures del Movimiento.
Paral·lelament, una nova generació de treballadors que no havia viscut la guerra es plantejava la necessitat d’organitzar-se en els seus llocs de treball. Alguns coneixien les velles tradicions anarquistes, socialistes o comunistes; d’altres estaven influïts pel catolicisme més obrerista i de base i, fins i tot, n’hi havia que simplement seguien una difusa consciència social i de classe. A partir d’aquestes experiències es va iniciar una nova forma de fer sindicalisme. Tot i la certesa que s’havien de reivindicar moltes llibertats polítiques, es va optar per centrar l’activitat en el món laboral tot participant, quan es considerava necessari, en l’estructura del Sindicato Vertical. A partir de 1970 podem identificar nous membres entre els Jurados de Empresa, molts dels quals començaren a incorporar un llenguatge més reivindicatiu. Alguns d’ells seguirien practicant el sindicalisme un cop desmantellades les estructures de l’Organización Sindical Española.
Dinosaurios y palitos
El dissabte 23 d’octubre de 1976, va tenir lloc un esdeveniment inèdit per als treballadors de l’Editorial Bruguera: es va celebrar una assemblea general amb l’assistència de centenars de companys i companyes. El Sindicato Vertical feia aigües davant la perspectiva de canvis polítics i socials que la mort del dictador augurava. Van ser els propis Jurados i Delegados de Empresa els que van convocar-la, amb la clara intenció d’autodissoldre’s donant lloc a una nova forma de representació dels treballadors. Les darreres eleccions sindicals, de l’any 1975, havien suposat una entrada important de persones amb la clara intenció de canviar el sistema des de dins, seguint la tàctica de l’entrisme, adoptada tant per CCOO com per l’autonomia obrera.
El desenvolupament d’aquesta assemblea es pot seguir a través de diferents testimonis que publicaren la seva crònica, personalíssima, en el primer número d’una nova revista que veuria la llum el mes següent: Nuestra Unión. Aquesta nova publicació era fruit d’un dels acords de l’assemblea i significava la fi de la revista d’empresa Nosotros. En aquest cas i a diferència de l’anterior, la publicació es trobava íntegrament en mans dels treballadors. Però el principal objectiu de la trobada va ser ratificar o revocar els representants escollits l’any anterior. En aquesta acció hi havia una intenció explícita de depurar els elements afins al regim dictatorial que agonitzava. El mes de novembre se celebraria una nova assemblea on es constituiria la Junta Sindical Delegada, un organisme creat de manera autònoma, diferent del Jurado de Empresa franquista i previ a l’establiment dels comitès d’empresa tal com els coneixem avui en dia.
Les cròniques d’aquella primera assemblea respiren una llibertat d’expressió mai vista en la revista que la va precedir. En molts casos el seu to passa de la irreverència a la falta de respecte. Els seus autors coincideixen en destacar una de les primeres intervencions que s’hi van produir, la de José Antonio Díaz, i assenyalen que la seva explicació va ser tan interessant com innecessàriament llarga: sembla que Díaz va fer servir alguna figura retòrica que seria molt comentada per l’esment d’uns dinosaurios i uns palitos. No disposem de cap enregistrament o transcripció d’aquell discurs, però podem deduir que el contingut de fons era molt semblant al que ell mateix exposava a la seva presentació com a nou Jurado de Empresa, a la revista Nosotros de desembre de 1975 (p.4).
Els companys que esdevindrien protagonistes de les lluites sindicals posteriors esmenten José Antonio Díaz amb veneració i l’assenyalen com l’impulsor i formador teòric de la jove generació que tot just descobria les reivindicacions laborals. La biografia de Díaz -que havia ingressat a la Bruguera l’any 1971 i comptava amb experiència sindical desenvolupada al sector del metall- ens serveix per il·lustrar una de les històries de la lluita obrera durant el franquisme i alhora permet entendre el desenvolupament de la nova vida sindical dins l’editorial.
José Antonio Díaz Valcárcel va néixer el 1932 en el sí d’una família catòlica encapçalada per un pare jutge de professió. Va estudiar dret i es va preparar al seminari per ser sacerdot. Durant la seva formació va poder viatjar a Bèlgica i França, on va conèixer la pràctica dels capellans obrers: uns sacerdots que combinaven el seu ministeri amb el treball a les fàbriques per tal de poder aproximar-se a la classe obrera. En retornar a Barcelona va proposar exercir el seu sacerdoci sota aquesta fórmula, però davant la negativa explícita del mateix arquebisbe, va decidir deixar la carrera religiosa i començar a treballar a la factoria de la Pegaso. Va militar a la Joventut Obrera Catòlica i al Front Obrer de Catalunya, organitzacions clandestines d’esquerres que disputaven al PSUC l’hegemonia dins les Comissions Obreres a Catalunya, de les quals en fou fundador. L’any 1977 va publicar, a la mateixa Editorial Bruguera, Luchas internas en Comisiones Obreras on ens narra aquest procés i n’exposa la seva anàlisi. Amb una extensa experiència sindical, farcida de vagues i de repressió, i amb una malaltia degenerativa que li impedia desenvolupar tasques físiques, va aconseguir la seva admissió al departament d’edicions generals del centre de Camps i Fabrés.
Amb aquest bagatge, Díaz va deixar el seu segell en el sindicalisme que es desenvoluparia a Bruguera els anys següents, marcat pel rebuig a les cúpules de les centrals obreres i a la intromissió dels partits polítics; prioritzant el treball de base en les assemblees i seguint els principis de l’autonomia obrera.