…puede acabar fatal
L’agonia de l’editorial Bruguera es va allargar durant quatre anys. Entre 1982 i 1986 es van succeir diferents iniciatives per tal de salvar l’empresa i garantir-ne la viabilitat. Per als treballadors va ser un temps de neguit, però també de lluita, i al barri del Coll es van activar molts mecanismes de solidaritat donant suport a un grup important de veïns que no rebien la seva nòmina o ho feien parcialment.
Alguns empleats expliquen que, quan el juny de 1982 es va anunciar la suspensió de pagaments, no s’esperaven una mesura tan extrema. Fins i tot hi ha qui assenyala que es va fer en un moment molt inadequat, amb els estocs de matèries primeres sota mínims.
Congelación de salarios, bajas, deuda… ¡Qué calvario!
La suspensió de pagaments és un mecanisme legal que s’activa quan una companyia no pot abonar tots els deutes que acumula i cerca la mediació judicial per tal de renegociar les condicions de pagament. Aquest procés implica demostrar la viabilitat de l’empresa i afecta els imports pendents amb proveïdors, el retorn de crèdits i també el pagament de salaris.
La quantificació d’aquest deute va establir-se, mesos més tard, en 6.300 milions de pessetes –uns 108 milions d’euros actuals.
Tres dies després de ser coneguda la suspensió de pagaments, havien de celebrar-se eleccions al comitè d’empresa, que va tornar a guanyar OITEBSA amb 17 delegats, respecte als 7 de CCOO i els 6 d’UGT.L’actitud dels treballadors va ser en tot moment defensar la viabilitat de l’empresa i oposar-se a qualsevol acomiadament forçós.
Les negociacions a diverses bandes van succeir-se durant gairebé un any. Els jutjats certificaven quins eren els creditors i fixaven l’import degut. L’empresa presentava un pla de viabilitat que incloïa una reducció de la plantilla i també de les hores dels empleats que hi romanguessin. Per contra, els treballadors responien amb un pla alternatiu i la negativa a qualsevol baixa que no fos voluntària. Els creditors financers accedien a endarrerir el retorn dels préstecs i obrien noves línies de crèdit, avalades amb futures ajudes públiques tant de l’Estat com de la Generalitat.
L’abril de 1983 es publicava l’acord entre l’empresa i els treballadors amb el qual la regulació de la plantilla es limitava a baixes incentivades i prejubilacions. Els deutes per nòmines impagades ascendien a més de 3 milions d’euros, i els “banderines de enganche”, les ofertes econòmiques que presentava l’empresa per incentivar les baixes voluntàries, van aconseguir que uns 550 treballadors ja haguessin deixat la Bruguera l’octubre de 1984.
Finalment, la primavera de 1984 s’aixecava la suspensió de pagaments, coincidint amb la negociació d’un nou conveni que suposaria algunes jornades de vaga parcial. Aquell mateix any es celebraven unes noves eleccions sindicals, on una candidatura conjunta de CCOO i UGT desbancava OITEBSA en la composició del nou comitè, reduït proporcionalment a la minva de la plantilla.
Poco después vino el Leo con un rollo macabeo
Tot i haver superat la situació més crítica, la quota de mercat s’havia reduït sensiblement durant aquells dos anys d’hibernació, i cap de les causes de fons de la crisi s’havia solucionat. Semblava indispensable l’entrada de nous capitals a la societat anònima, que arribarien de manera inesperada i provocarien un dels capítols més rocambolescs d’aquest procés: el març de 1985, la família Bruguera rebia una opció de compra pel 90% de les accions de l’empresa per part d’un desconegut d’origen uruguaià anomenat Leo Antúnez. L’oferta tenia un termini de 90 dies, passats els quals s’abonarien 200 milions de pessetes; però incloïa la condició que el futur propietari s’incorporés immediatament com a president del consell d’administració i esdevingués el gestor de facto d’una empresa que encara no era seva.
Leo Antúnez i el seu grup Diarios Unidos SA van protagonitzar una agressiva aventura d’adquisicions dins els sectors editorial i periodístic que va arribar a incloure capçaleres com El Noticiero Universal, Destino i Dicen. Als anys setanta el trobem al seu Uruguai natal dedicant-se a la cançó protesta i a la conducció de xous televisius, però una dècada més tard la premsa espanyola especula sobre l’origen de la seva fortuna, amb rumors que el vinculen a la dictadura del seu país, a negocis il·legals i fins i tot a la secta Moon. Els fets que es precipitarien poc després de l’adquisició de Bruguera delaten que tot plegat responia més aviat a una cadena d’estafes, on la propietat d’unes societats properes a la fallida avalaven l’adquisició d’altres. Tot plegat, un castell de naips que s’esfondraria el juny de 1985.
La gestió del nou propietari i el seu equip va inaugurar-se amb l’impagament de les nòmines del mes d’abril, i amb una consegüent vaga indefinida. A finals de maig se celebrà un acte de conciliació per negociar la fi de la vaga, però no s’arribà a cap acord i fins Antúnez mateix fou agredit. Dos dies abans, davant d’una protesta dels treballadors, havia declarat: “si queréis echarme, ya lo habéis conseguido, porque me marcho”. Poc després, arribat el termini de l’opció de compra, s’evidencia que els 200 milions de l’adquisició no han arribat ni arribaran, i la família Bruguera anuncia accions legals contra l’uruguaià.
La quiebra era inminente, tuvimos que ser valientes
Retornada la propietat als Bruguera, i davant del desastre que havia suposat el pas de Leo Antúnez per l’editorial, es decidí constituir un “Comité de Salvación” compost per la direcció, els treballadors i la família Bruguera. Aquesta última es declarà disposada a vendre totes les accions al preu d’una pesseta, si això havia de servir per facilitar l’entrada de nou capital. En poques setmanes s’arribà a una proposta amb l’ajuda del Banc de Crèdit Industrial, una entitat pública destinada al rescat financer d’empreses en crisi. La fórmula que es posà sobre la taula consistia a dissoldre Editorial Bruguera SA i les seves filials per crear una societat anònima laboral. Aquesta nova Bruguera es constituiria amb els fons que aportarien els treballadors amb les seves prestacions de l’atur, que cobrarien en un sol pagament per facilitar l’operació. Tot i que nominalment els treballadors esdevenien propietaris teòrics de la companyia, la presa de decisions quedava en mans d’un consell d’administració imposat pel BCI. D’aquesta manera el nou escenari es considerava només un pas intermedi per aconseguir trobar un comprador definitiu.
Malgrat les incerteses que plantejava aquesta proposta, ja que tant la capitalització de l’atur –el seu cobrament d’un sol cop– com les societats anònimes laborals eren una novetat en la legislació espanyola, 758 treballadors, gairebé la totalitat de la plantilla, l’acabaren per acceptar i van reunir 1.200 milions de pessetes –més de 13 milions d’euros actuals. El novembre de 1985 començava a funcionar la nova empresa, que hauria d’afrontar diversos reptes importants:
Per una banda, els autors més populars de l’època daurada de la Bruguera, un dels capitals més importants de l’empresa, estaven immersos en plets per reclamar els seus drets d’autor. La legislació de la Comunitat Econòmica Europea, on Espanya estava a punt d’integrar-se, els donà la raó davant dels contractes abusius habituals en el sector. Col·laboradors popularíssims com Víctor Mora, Francisco Ibáñez o Corín Tellado van haver de lluitar per deslliurar-se del seu lligam amb l’editorial i, per tant, no es van mostrar gaire disposats a col·laborar amb el reflotament.
Per altra banda, els agents literaris, aquells que representen els escriptors, també estaven rescindint els seus contractes, ja que dubtaven de la capacitat de Bruguera de publicar novetats i, molt menys, de pagar els autors. Una notable excepció en seria Carme Balcells, representant de prestigiosos escriptors, especialment llatinoamericans, que facilitaria a l’editorial la publicació de El amor en los tiempos del cólera del nobel Gabriel Garcia Márquez. Aquest títol acabà esdevenint un dels símbols de l’efímer renaixement de Bruguera.
Un altre dels símbols d’aquest període és l’adquisició per part de Bruguera de la capçalera TBO, l’etern rival en el camp de la historieta. La revista, reformulada per a un públic adult, només publicaria set números abans del desenllaç final de l’editorial.
Pero nos da el BCI con la puerta en la nariz
Quan tot just havien passat sis mesos des de la constitució de la nova Bruguera, ja s’havia esgotat la primera tongada de crèdits, que havien servit per realitzar les inversions necessàries per llançar els nous productes. El BCI va decidir no avalar cap nou finançament davant l’absència de companyies interessades a comprar l’editorial.
Sense liquiditat per continuar amb l’activitat productiva, Bruguera es va veure abocada, un cop més, a la desaparició i la plantilla va iniciar una nova vaga, aquest cop indefinida, el dia 1 de juny de 1986.
La mateixa setmana, 500 treballadors ocupaven la seu del BCI per reclamar una solució que no fos el tancament. A principis de juliol tornaren a tancar-s’hi i el banc denuncià que s’hi havien produït destrosses. Al cap de tres dies, en sortiren voluntàriament davant l’amenaça d’un desallotjament policial, però emetent un comunicat que reivindicava que el BCI es fes càrrec de la situació.
El 18 de juliol de 1986, els creditors de l’empresa, qui realment tenien la capacitat de decisió un cop el BCI se n’hagués desentès, acordaren la liquidació de l’editorial, la venda dels actius i l’acomiadament dels treballadors, que celebraren una assemblea on la majoria acceptà la baixa voluntària, sempre que es concedissin les mateixes condicions de l’any anterior. Per tal d’aconseguir-ho es van realitzar manifestacions i concentracions davant la Generalitat i la Delegació de Govern i, fins i tot, una acampada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Al mes següent, 700 persones signaren la rescissió del seu contracte.
Paral·lelament, un grup reduït, de menys de 100 treballadors, decidia no sumar-se a l’acord majoritari i seguir reclamant la continuïtat de Bruguera tancant-se a la factoria de Parets del Vallès.
L’ocupació de la fàbrica es perllongaria durant 25 dies del mes d’agost, durant els quals s’organitzaren, acompanyats per les seves famílies en unes atípiques vacances, diferents comissions que s’encarregaven de gestionar el dia a dia de la tancada i la difusió de les seves reivindicacions. El 22 d’agost van ser desallotjats per la Guàrdia Civil, però en els dies successius tornaren a realitzar ocupacions rotatives de la planta per mirar d’impedir que es desmantellés i es vengués.
El periple d’aquests darrers resistents seguiria encara unes setmanes, amb dos viatges a Madrid per pressionar la seu central del BCI, amb una vaga de fam realitzada per sis persones a la parròquia de Sant Medir del barri de Sants, que duraria 12 dies, i fins i tot amb una reunió amb el controvertit empresari José María Ruiz Mateos, que deia estar interessat en una inversemblant compra de la Bruguera. Finalment, el 22 d’octubre arribà una sentència judicial que declarava improcedent el seu comiat –no voluntari– i obligava el BCI a readmetre’ls o a pagar una copiosa indemnització. Encara passarien uns anys abans no rebessin les indemnitzacions, durant els quals seguirien cobrant uns salaris de tramitació que els donarien temps per planificar plegats els seu futur laboral, ara sí, fora de la Bruguera.
