Afidàvit a l’entrevista
La memòria a vegades és tan fina com l’orella d’un gat, ho dic perquè un cop acabada l’entrevista vaig adonar-me que m’havia deixat de dir noms de companys i companyes que per a mi van exercir en els anys de formació, una influència positiva, profitosa i saludable; no voldria, doncs, ara que en tinc l’oportunitat oblidar-los i ressaltar, segons la meva opinió, la seva qualitat humana.
És possible que entrevisteu a d’altres companys que els van conèixer i que en facin una altra valoració em refereixo a Carles Llorente, Josep Guerrero i Josep Calvo.
En Carles Llorente, que feia de rei mag en el repartiment de joguines, que pagava l’empresa a fills i néts dels treballadors i que organitzava l’Antoni Viladevall Julià, era segons algú, que no va tenir cap escrúpol per arrabassar-li el lloc de cap de grup, un pilota.
En Carles m’explicava que era viu gràcies a menjar-se els cucs que tenien les llenties que els feixistes donaven als soldats republicans presoners en el camp de concentració, no recordo ben bé el lloc, però diria que era a Burgos. En Carles lluïa un bigotet retallat a la moda dels anys seixanta, el qual a partir de novembre se’l deixava créixer, perquè s’hi adherís el de la barba postissa, per tal com cap fill ni nét s’adonés que era una disfressa; els nens i nenes es quedaven bocabadats quan els preguntava o inquiria sobre les entremaliadures que havien comés a llarg de l’any.
Jo que he conegut molts pilotes puc assegurar que mai no n’he conegut cap amb tanta sensibilitat cap a la canalla. Un record emocionat, Carles.
En Josep Guerrero era nascut a Múrcia, m’explicava que a tretze anys va entrar a treballar d’aprenent a un colmado de ultramarinos i que dormia davall del taulell. El fill de l’amo un dia va fotre mà al calaix i evidentment va carregar-li els neulers; no recordo ben bé com s’ho va fer, però va poder demostrar que el pispa era l’hereu i no pas l’emigrant murciano.
Amb els primers calerons que va guanyar va comprar-se als encants un diccionari de segona mà castellà-català que encara el conservava i d’aquí va venir-li l’afició per la llengua i literatura catalana.
La brama feia córrer que era un garrepa, no obstant això quan va obtenir el títol de professor de català per adults, títol que en aquella època expedia l’Escola de Bibliotecàries, va organitzar a Móra un curset de català (de franc) per a les treballadores i treballadors, del qual encara guardo la gramàtica Signe que va recomanar-nos que compressin. Va per vós senyor Guerrero.
En Josep Calvo. La primera fotografia que vaig veure de Cala Galdana (Menorca) va ensenyar-me-la ell, era un enamorat de l’illa i amb la família s’hi passava l’estiu. En Josep Calvo era conegut pel “capullo”, ja que quan s’adreçava a algú deia: eh tu, capullo!
La seva rialla era franca, neta, estentòria i enjogassada. En Josep tot i que era el cap s’estimava més fer ell determinades feines mecàniques que ordenar-les; els trepes per desplaçar-lo van argumentar que no tenia caràcter per imposar-se als treballadors.
Benaurats els que tot i podent s’estimen més col·laborar que manar. Estic segur Josep que per un foradet veus la Cala Blanca i la Punta d’Artrutx de la teva estimada Menorca.
No voldria pas ometre a companyes i companys de Camps i Fabrés que de manera anònima i desinteressada van contribuir, en l’àmbit del grafisme i la il.lustració, a fer més amè i llegidor primer el Nuestra Unión i segon la capçalera del Bruguera en Lluita.
Molts dels acudits de la revista [Nuestra Unión] els va dibuixar i escriure en De la Ossa i en Jaime; d’altra banda l’Esperanza amb una màquina IBM de capçal de bola intercanviable n’havia retolat els “bocadillos”, també la Ulina, la Margarida Cifré, les quals m’havien assessorat en el muntatge, l’Eduardo que és l’autor del dibuix del gat de les urpes esmolades, del qual se’n va fer-se un badge; ben segur que sense la seva ajuda i col·laboració la lluita no hagués estat tan acolorida.
Joan Meseguer Milà
juliol 2017